El dret financer és la part de l’ordenament jurídic que regula els ingressos i les despeses públics. Dins aquest, es distingeix dues branques: el dret tributari i el dret pressupostari. Pel que fa a l’àmbit de l’economia social, les dues branques tenen una especial rellevància, per raons òbvies. En aquest apartat, parlem de tributació, és a dir, del règim fiscal aplicable, en aquest cas, a les cooperatives.

Abans d’entrar en matèria, però hem d’entendre quina és la posició de la cooperativa respecte als impostos i tributs que li afecten. Per tant, hem de començar per l’examen dels principis fiscals que recull la Constitució, que al seu article 31.1 diu:

Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.

Els principis tributaris són:

• Legalitat: cal una llei per a establir o suprimir tributs.

• Generalitat: no hi pot haver ni privilegis ni discriminacions al sistema tributari.
• Igualtat: aquest principi té dues vessants. per una banda exigeix que situacions econòmicament iguals han de tenir el mateix tractament, i per l’altra, estableix la necessitat de promoure la igualtat mitjançant mesures encaminades a corregir les desigualtats.

• capacitat econòmica: aquest principi implica que cadascú ha de contribuir al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica.

• Progressivitat: vol dir que a mesura que una persona incrementa la seva riquesa, la proporció de la seva contribució ho ha de fer en major mesura.

• No confiscatorietat :aquest principi limita el de progressivitat, els excessos en la tributació.

Aquests principis són modulats mitjançant la pròpia norma fonamental, que estableix la obligació dels poders públics de fomentar o protegir algunes activitats, cosa que es fa bé a través de l’assignació de partides a determinades activitats (subvencions), bé a través d’instruments fiscals (per disminuir la càrrega tributària en alguns àmbits en atenció a la tasca social que s’hi desenvolupa).

L’economia social és un dels àmbits protegits legislativament, perquè sovint du a terme activitats que hauria dur a terme l’Estat, però que aquest no cobreix, ja sigui perquè no arriba o perquè li manca voluntat. Sigui com sigui, per poder situar la situació de l’ESS dins l’àmbit tributari, ens cal, de nou, definir-la, si bé ara des d’un altre punt de vista. Així, la definició que fa Calvo Ortega de l’ESS és la següent[1]:

La economía social es “una actividad de interés general realizada por sujetos empresariales privados a los que la ley limita sus facultades dominicales”

Què vol dir això? Doncs que parlem d’economia social quan l’activitat que du a terme el subjecte que la desenvolupa s’adreça a assolir un interès general. En segon lloc, aquesta activitat l’han de dur a terme subjectes empresarials. En aquest punt és important remarcar que, tant una cooperativa com una associació serien “subjectes empresarials” a aquests efectes, tot i que, com ha hem vist en altres articles publicats, l’objecte d’una associació mai podrà ser mercantil ni pot intervenir en el trànsit econòmic, mes de forma accessòria al seu objecte. En tercer lloc hi ha d’haver una limitació de drets dominicals. Això vol dir que la llei limita les facultats de disposició, de gestió i de distribució de beneficis que es deriven de la titularitat del capital de l’empresa o entitat de què es tracti. Exemples d’aquesta limitació de facultats és el fet que els socis d’una associació no siguin propietaris del capital, que els d’una cooperativa estiguin obligats, per exemple a dotar un fons de reserva, etc.

Amb tot, la legislació tributaria no ha plantejat el tractament de les entitats d’economia social d’una manera sistemàtica, a causa de la poca atenció que ha prestat a les exempcions (fins que les administracions tributàries han detectat que aquesta poca atenció ha generat economia submergida i han començat a acotar-les).

D’altra banda, Calvo Ortega fa la següent classificació de les activitats d’interès general:

• Les que incideixen de forma directa i immediata en els éssers humans: formació (art 40 CE), salut (art 43 CE), cultura (art 44 CE), medi ambient (art 45 CE), conservació del patrimoni històric, cultural i artístic (art 46 CE), rehabilitació i integració de persones amb discapacitats (art 49 CE), associacionisme de consumidors (art 51 CE), etc.
• Les que atorguen beneficis generals multiplicadors: treball (art. 40 CE) i investigació (art. 44 CE).

Per tant, quan enquadrem entitats a l’àmbit de l’Economia Social i Solidària, ho fem en atenció a les necessitats que aquestes entitats ajuden a cobrir.

Conceptes bàsics en matèria tributària:

Anem a resumir ara alguns conceptes bàsics en matèria tributària:

relació jurídic-tributària

S’entén per relació jurídic-tributària el conjunt d’obligacions i deures, drets i potestats originats per l’aplicació dels tributs (ART. 17 LGT)

Fet imposable:

El fet imposable és el pressupost fixat per la llei per a configurar cada tribut i la realització del qual origina el naixement de l’obligació tributària principal (art. 20.1 LGT)

Obligació tributària principal

L’obligació tributària principal té per objecte el pagament de la quota tributària (art. 19 LGT)

Meritació i exigibilitat

La meritació és el moment en el qual s’entén realitzat el fet imposable i en el qual es produeix el naixement de l’obligació tributària principal (art 21 LGT).

Exempció

Són supòsits d’exempció aquells en què, malgrat realitzar-se el fet imposable, la llei eximeix del compliment de l’obligació tributària principal (art 22 LGT).

Obligats tributaris

Són obligats tributaris les persones físiques o jurídiques i les entitats a les quals la normativa tributària imposa el compliment d’obligacions tributàries (art. 35 LGT)

Entre altres, són obligats tributaris:

a) Els contribuents.

b) Els substituts del contribuent.

c) Els obligats a realitzar pagaments fraccionats.

d) Els retenidors.

e) Els obligats a practicar ingressos a compte.

f) Els obligats a repercutir.

g) Els obligats a suportar la repercussió.

h) Els obligats a suportar la retenció.

i) Els obligats a suportar els ingressos a compte.

j) Els successors.

k) Els beneficiaris de supòsits d’exempció, devolució o bonificacions tributàries, quan no tinguin la condició de subjectes passius.

Subjecte passiu:

És subjecte passiu l’obligat tributari que, segons la llei, ha de complir l’obligació tributària principal, així com les obligacions formals inherents a aquesta, sigui com a contribuent o com a substitut d’aquest. No perdrà la condició de subjecte passiu qui hagi de repercutir la quota tributària a altres obligats, tret que la llei de cada tribut disposi una altra cosa (art. 36 LGT).

En darrer lloc, cal fer una ràpida visió als tipus d’obligacions tributaries que s’exigeix a les persones, per tal de completar el quadre d’obligacions tributàries que poden afectar les cooperatives. Val a dir, però, que la llista que facilitem no pot ser exhaustiva, per raons d’espai. Explicarem els conceptes més bàsics, Impostos, taxes, preus públics i contribucions especials., deixant de banda els ingressos crediticis, patrimonials, etc…de les administracions.

Obligacions tributàries:

Les administracions es financen a través de les quantitats que la ciutadania paga, en diversos conceptes. Els ingressos públics són, per tant, els imports que obtenen els ens públics amb la finalitat de finançar les despeses públiques.

Els ingressos públics poden tenir una gran varietat. Una primera classificació els separaria entre ingressos de dret públic i de dret privat.

Som davant ingressos de dret públic en el cas dels tributs o les multes i sancions, la recaptació dels quals es regula mitjançant normes de dret públic i l’Administració disposa d’àmplies facultats i prerrogatives. En canvi, són ingressos de dret privat els ingressos patrimonials, és a dir, els que l’Administració obté mitjançant l’explotació de béns del seu patrimoni, com, per exemple, les rendes derivades del lloguer o de la venda d’un determinat bé immoble propietat de l’ens públic[2].

Dins aquests ingressos públics ens centrarem en els tributs. D’acord amb l’article 2.1 de la Llei General Tributària (en endavant LGT), els tributs són els ingressos públics que consisteixen en prestacions pecuniàries exigides per una administració pública com a conseqüència de la realització del supòsit de fet al qual la llei vincula el deure de contribuir, amb la finalitat primordial d’obtenir els ingressos necessaris per al sosteniment de les despeses públiques.

Podem separar els tributs en diferents tipus:

Els impostos són els tributs exigits sense contraprestació, el fet imposable dels quals està constituït per negocis, actes o fets que posen de manifest la capacitat econòmica del contribuent (art 2.2 LGT).

Quan parlem de contribucions especials ens referim a tributs, el fet imposable dels quals consisteix en l’obtenció per part de l’obligat tributari d’un benefici o d’un augment de valor dels seus béns com a conseqüència de la realització d’obres públiques o de l’establiment o ampliació de serveis públics (Art. 2.2.b LGT).

Per la seva banda, les taxes són un tipus de tribut el fet imposable del qual consisteix en la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic, la prestació de serveis o la realització d’activitats en règim de dret públic que utilitzi de manera particular la persona obligada tributària, o les que l’afectin o la beneficiïn. Els serveis o les activitats per les que hom liquida la corresponent taxa no són de sol·licitud o recepció voluntària per als obligats tributaris o no els presta ni realitza el sector privat (Art. 2.2.a LGT, 6 LTPP, 7 LOFCA i 20.1 LRHL).

Els preus públics són les contraprestacions pecuniàries que se satisfan per la prestació de serveis o la realització d’activitats que també ofereix el sector privat. Seran d’aplicació quan siguin efectuades en règim de dret públic i siguin de sol·licitud voluntària per part dels administrats (Art. 24 LTPP i 41 LRHL).

La diferència entre taxes i preus públics rau en que els preus públics es configuren com a ingressos públics no obligatoris i no tenen, per tant, la consideració de prestacions patrimonials de caràcter públic, la qual cosa significa que el seu establiment no està reservat a la llei. En canvi, l’establiment de taxes només es pot fer d’acord amb la llei, ja que es tracta de prestacions patrimonials coactives.

D’acord amb la llei de taxes i preus públics, l’establiment de les taxes i la regulació dels seus elements essencials s’han de fer d’acord amb la llei (art. 10), mentre que l’establiment dels preus públics s’ha de fer mitjançant una norma reglamentària (art. 26).

---

[1] Calvo Ortega, Rafael. Fiscalidad de las entidades de economia social. 1a edició. Pamplona: CIVITAS. 2005. Pag. 33.

[2] Oliver Cuello, Rafael. Ingressos i despeses públics, a Dret financer i tributari I. Segona edició: setembre 2016. FUOC, 2016. Pàgina 7.