Activisme, desobediència i acció social

En l’àmbit de l’economia  es confon de vegades la desobediència amb el frau. La desobediència com a vehicle de canvi social ha ajudat, de vegades (que no sempre), a avançar socialment. Un exemple: l’objecció de consciència contra el servei militar, que va acabar amb l’eliminació de la seva obligatorietat.

La desobediència és una manera d’avançar socialment. Martin Luther King Jr. va considerar que la desobediència civil era una mostra i una pràctica de reverència per la llei; ja que "Qualsevol home que trenqui una llei que la consciència li diu que és injusta i accepta voluntàriament la pena per quedar-se a la presó per despertar la consciència de la comunitat sobre la injustícia de la llei és en aquest moment expressant el màxim respecte a la llei."(Font: Viquipèdia)

D’altra banda, podem trobar una vasta definició jurídica de la desobediència civil, que fa el professor FERNÁNDEZ GARCÍA[1], de la qual, per raons d’extensió, agafarem la cita que aquest autor fa de RAWLS que defineix la desobediència civil com un acte públic, no violent, conscient i polític, contrari a la llei, comès amb el propòsit d’ocasionar un canvi a la llei o als programes de govern.

Quan no es fa pública aquesta desobediència i es dissimula davant les autoritats, és a dir, quan s’és volgudament invisible, no parlem de desobediència. Parlem de frau. I parlem d’un frau idèntic al que fan els sectors més reaccionaris de la societat. Posem un exemple. Entitat no lucrativa que, per a donar un servei del qual percep ingressos directament relacionats a aquests serveis, utilitza “voluntaris” en lloc de treballadors, els paga en efectiu i no gestiona la corresponent alta al règim que correspongui de la seguretat social. És igual si aquests serveis són socialment valorables o si es dóna oportunitat de treballar una persona en risc d’exclusió. Aquella persona treballa en precari. No gaudirà de prestacions d’atur ni es cotitza perquè tingui dret a una prestació per jubilació. Aquella persona no s’està reinserint ni està sortint d’aquest risc d’exclusió. I si a sobre cobra prestacions per altres causes el frau és doble i contribueix a una economia submergida “dels pobres”. Per tant, des d’una òptica de justícia social, l’entitat no li està fent cap favor.

L’acció mai portarà a un canvi social, entre d’altres raons perquè ni l’Estat, ni la societat no ho percebran mai com lluita social, sinó com a frau. Encara que les intencions puguin ser lloables (o no) el resultat és idèntic al que obté l’empresari que, per estalviar-se costos laborals, actua de forma similar. És més: a llarg termini està contribuint a l’empobriment del conjunt de la societat, perquè, en afrontar menys costos, l’entitat podrà ser més competitiva, cosa que engrescarà la competència a abaixar costos per poder oferir el mateix servei al mateix preu. I l’empresa de capital sol estalviar costos gairebé sempre en l’àmbit dels recursos humans, cosa que porta indefectiblement a un empitjorament de les condicions laborals i, per tant, de la capacitat econòmica dels treballadors. Per tant, l’acció de l’entitat, no solament no és útil sinó que és perniciosa per a l’assoliment d’una societat més justa.

L’activisme útil en matèria de recursos humans pot ser aquell que promou la millora i l’empoderament de les persones en l’àmbit del món laboral. El que considera les persones com un factor decisiu en la generació de recursos econòmics i les gestiona sota criteris ètics. contribuint a formar-les i ajudar-les a prosperar, a millorar en el seu dia a dia i a empoderar-se mitjançant la valoració de la cultura de l’esforç i de les característiques úniques de cada persona, sense perdre de vista la resta d’aspectes de la seva vida. Quan la forma d’empresa cooperativa esdevé puntera en el seu sector, pot influir en la societat per fer-la més justa.

El sector social és l’únic sector que vol millorar significativament les condicions laborals i com a conseqüència, l’economia d’una societat, perquè el seu objecte primigeni no és la millora individual, sinó la col·lectiva.

Tanmateix, en cap cas es pot prescindir del dret, si realment es vol aconseguir la millora social, atès que el dret es configura com a una eina imprescindible per a aconseguir-la i, sobretot, per a mantenir-la en el temps.

En aquest sentit cal llegir l’opinió de la professora Neus Torbisco per quan diu:

Les raons que s'ofereixen per a recolzar aquesta tesi sobre la necessitat (o inevitabilitat) del dret són diverses. En primer lloc, tenen a veure amb el seu paper clau per a la supervivència de les societats humanes. No es tracta només de constatar la tesi hobbesiana que l'ésser humà és un perill per a la seva pròpia comunitat i necessita límits capaços de reprimir els seus instints destructius. Fins i tot si partim d'una visió més benèvola de la humanitat, com la defensada per Rousseau, el cert és que el pluralisme –i per tant, el desacord– també són plausibles en una societat d'àngels. És a dir, és perfectament imaginable pensar que un conjunt de persones "bones" discrepin sobre molts aspectes centrals per a la convivència social, per exemple, perquè aquestes persones pertanyin a comunitats religioses o culturals diferents. És més, encara que fos possible mostrar que certs principis morals són pràcticament universals –per exemple, la idea que les promeses s'han de complir–, les discrepàncies probablement subsistirien a l'hora de determinar en què consisteix el compliment o bé en quines circumstàncies l'incompliment està justificat, ja que la majoria de normes admeten excepcions. [...]

[...] Per raons òbvies, una societat plena de free riders (és a dir, de persones que pretenen beneficiar-se del producte de la interacció col·lectiva sense cooperar) és inviable. Les normes jurídiques actuen per a alterar aquesta tendència individual de maximitzar l'interès propi, delimitant els drets i les obligacions dels seus destinataris. L'amenaça de sanció per al cas d'incompliment de les accions legalment exigides actua modificant les preferències individuals (canviant la percepció d'allò que és racional) per tal d'assegurar la consecució d'objectius col·lectius.

Per tant, cal concloure, respecte d’aquest assumpte, que no és admissible l’assumpció del frau laboral, tributari o de qualsevol altre tipus com a eina de canvi. Si realment es vol millorar les condicions laborals en l’àmbit laboral cooperatiu o en qualsevol altre, cal esdevenir un grup de pressió, amb prou força per ser escoltat en àmbits legislatius i això passa pel treball col·lectiu del sector, per l’autocrítica com a eina de millora i en el desenvolupament i estudi de la cooperativa com a ens representatiu de l’economia social i solidària. I per no deixar mai de denunciar les situacions injustes.