Si, si, ho has llegit bé: cafritalisme. Anomenem cafritalisme a l’acció d’exercir un capitalisme cafre. I si, m’ho he inventat. Però estic convençuda que a tots us sonarà en major o menor mesura, si no el terme, el contingut que hi va implícit. I és que de vegades, aquella dita que diu que la fi justifica els mitjans no té massa en compte l’ètica.

Un economista de renom em va voler vendre una vegada que si hom volia treballar, havia de deixar de banda els convenis col·lectius i les normes, i que en realitat, les netejadores dels hotels guanyen uns sous elevats, que les Kellys eren la invenció d’algú. És la típica tàctica de negar la major.

Segons l’OMS, La salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l'absència d'afeccions o malalties. Gaudir del grau màxim de salut que es pugui aconseguir és, segons aquesta mateixa entitat, un dels drets fonamentals de tot ésser humà. La Declaració de Drets humans de Nacions Unides, recull el dret a la salut en el seu article 25. Les persones econòmicament actives passen aproximadament una tercera part del seu temps en el lloc de treball. Les condicions d'ocupació i de treball tenen efectes considerables sobre la salut. Així, unes bones condicions de treball poden proporcionar protecció i posició social, oportunitats de desenvolupament personal, i protecció contra riscos físics i psicosocials. També poden millorar les relacions socials i l'autoestima de les persones i produir així efectes positius per a la salut.

En l’àmbit de l’economia  es confon de vegades la desobediència amb el frau. La desobediència com a vehicle de canvi social ha ajudat, de vegades (que no sempre), a avançar socialment. Un exemple: l’objecció de consciència contra el servei militar, que va acabar amb l’eliminació de la seva obligatorietat.